Els elements formes de sang són diferents en vertebrats i invertebrats. En els primers tenim glòbuls vermells, trombòcits o glòbuls blancs que realitzen funcions molt diferents; en canvi en invertebrats quasi tots tenen un únic tipus de cèl·lula anomenada hemòlisi que fa algunes d’aquestes funcions V F. El fetge rep sang de dos fonts diferents: de l’artèria hepàtica rep sang oxigenada i de la vena portà rep sang des oxigenada que després d’un procés de digestió és rica en nutrients acabats d’absorbir. Aquests vasos sanguinis transporten la sang cap als si us oïdes o capil·lars hepàtics, on els hepatòcits ex trauran l’origen, la majoria de nutrients i les substàncies tòxiques. Els nutrients s’emmagatzemarà o s’utilitzaran per fabricar noves substàncies V F. Les fibres elàstiques del teixit conjuntiu donen elasticitat al teixit i es desnaturalitzar per temperatura, convertint-se en una substància coneguda com la gelatina V F. Les membranes epitlials són estructures en forma de fulla que recobreixen grans extensions de l’organisme formades per la combinació d’una capa de teixit epitelial i un acaba de teixit conjuntiu com a mínim. N’hi ha tres tipus: la cutànea, la serosa i la mucosa. En totes elle, la capa de teixit epitelial varia en funció de la seva localització V F. Les cèl·lules del teixit epitelial tenen polaritzat morfològica i funcional, per això en elles podem definir una superfície apical lliure exposada a una cavitat orgànica o a l’exterior, una superfície lateral unida a una cèl·lula i una superfície basal unida a una membrana basal. V F. Les neurones tenen una morfologia complexa, però totes elles presenten uns components bàsics: el cos cel·lular, les dendrites i l’axò. Un gangli és una agrupació de cossos cel·lulars de neurones situats al sistema nerviós perifèric V F. La coagulació de la sang és un procés en el que els factors de la coagulació s’activin entre si amb l’objectiu final de que fibrinogen es transformi en fibrina i aquesta provoqui un conjunt de fils entrelligats que atrapen els glòbuls vermells formant coàgul V F. El teixit cartilaginós està format per cèl·lules anomenades condròcits i una matriu extracel·lular molt especialitzada però és teixit poc actiu des de el punt de vista metabòlic i no té vasos sanguinis ni nervis V F. La presència de queratina en cél·lules epitelials ens indica que les cèl·lules están en plena activitat secretora V F. Una glàndula que secreta el seu producte cap a conductes que es buiden a la superficie d’epitelis de cobertura o directament a una superficie lliure V F. La substància fonamental del teixit conjuntiu contè les substàncies típiques del líquid extracel·lular i a més a més conté varis tipus de grans molècules com l’àcid hialurònic, el condroitinsulfat i proteïnes d’adherència V F. La sang está formada pràcticament per aigua (un 90-91%) i per diferents soluts (9-10%) dels quals els majoritaris sòn les proteins. Aquestes proteïnes sòn molt importants perquè entre d’altres funcions, participen en el manteniment de la viscocitat, de la pressiò osmòtica i del volum sanguini V F. Quan el vas sanguini es lesiona, la musculatura esquelética transversal de la paret del vas, es contrau immediatament reduint: el diàmetra del vas i la pèrdua de sang mentre entren en funcionament altres mecanismos. Ho anomenem espasme vascular V F. Les diferències mès importants entre un cartìleg hiali i un cartìleg fibròs els trobem a nivel de la matriu, tant pel tipus de fibres que la formen (fibres de col·lagen tipus II en el hiali i fibres elàstiques en el fibrós); com en la quantitat de substància fonamental (molt abundant en el fibrós) però també a nivel del pericondri, el qual és absent en el cartíleg fibrós V F. Podem clasificar el cartìlag en hiali, elàstic i fribròs en funció de les característiques que presenten i la seva ubicación a l’organisme. A pesar de les diferències, una característica que tenen en comú els tres cartílags és la tendencia a la calcificació durant l’envelliment V F. Com a conseqüència de l’activitat dels osteoblasts , cèl·lules petites i estrellades, a l’òs apareixen forats poc profunds anomenats llagunes de reabsorció relacionades amb el procés de reabsorció óssia, en llocs on hi ha presència de periòsti V F. A l’observar l’ós compacte al microscopi òptic, esperem veure un teixit amb una estructura molt regular, en forma d’anells concèntrics anomenada sistema de Havers o osteones, però realmente entre aquests anells apareixen restes d’antigues osteones parcialment destruïdes com a conseqüència de la remodelació de l’òs V F. El teixit adipós comú es distribueix per tot el cos però s’acumula majoritàriament en dos llocs: en una capa superficial a sota la pell i en una capa profunda, rodejant les visceres. El gruix d’aquestes dues capes evoluciona igual en un individu, però varia d’un individu a un altre i el factor que més influencia és la quantitat d’aliment que ingereix un individu V F. El teixit adipós comú és el tipus de teixit adipós més abundant que trobem en l’adult. Algunes de les seves funcions són la de reservar energética, la de model·lar la superficie corporal i la aïllament tèrmic V F. El teixit muscular és el responsable dels moviments corporals. Quan caminem, correm… ho fem mitjançant la contracció del múscul esquelètic. Quan el cor batega hi ha contracció del múscul cardíac, i quan l’aliment es mou per l’intestí es degut a la musculatura llisa V F. El teixit muscular té tres de cèl·lules diferents anomenades fibres musculars: la fibra muscular esquelética, la fibra muscular cardíaca i la fibra muscular llisa. La fibra muscular llisa és la fibra més petita i té forma de fus amb un sol nucli central. Normalment la trobem formant capes en dues orientacions diferents en les parets d’òrgans com els intestins V F. Les zones d’un axó mielinitzat que hi ha entre les cèl·lules de Schawan i que no están aïllades elècticament nòduls de Ranvier. Ès en aquests punts on és produeixen els potencials d’acció en una conducció saltatòria augmentant la velocitat de la transmissió nerviosa V F. En una neurona, a l’extrem de la terminació axónica hi ha un engruiximent anomenat bulb terminal sinàptic que conté moltes vesicules sináptiques, les quals emmagatzemem els neurotransimissors necessaris per realizar la sinapsis V F. En una neurona podem diferenciar les dendrítiques, el cos cèl·lular i els axons. Els axons són prolongacions del cos cel·lular que sempre tenen la mateixa ongitud i el mateix diàmetre i que arriben a la cèl·lula post sinàptica V F. Hi ha dos factors que constribueixen de forma important al potencial de membrana: l’acumulació de proteïnes carregades positivament a l’exterior de la cèl·lula i la presencia de fosfolípids i colesterol a la membrana V F. Una sinapsis és el contacte funcional que es dona entre dos neurones o entre una neuroan i una cèl·lula efectora(múscul o glàndula) esencial per la homeòstasi ja que permet la communicació entre aquestes cèl·lules V F. Els tendons són estructures fortes i elàstiques que uneixen els músculs esquelètiques amb els ossos i estan fets de teixit conjuntiu lax V F. En vertebrats els primer estímul per la secreció de sucs digestius en una zona determinada del tracte digestiu és la presència d’aliment en aquesta zona. La presencia de molècules d’aliment estimula els químio receptors. Això produeix l’activació reflexa del sistema nerviós somàtic que activa la mobilitat i la secreció exocrina V F. En vertebrats, el principal estímul per la secreció de sucs digestius en una zona determinada del tracte digestiu és la presencia d’aliment en aquesta zona. La presencia de molècules d’aliment estimula els quimioreceptors. Això produeix l’activació reflexa del sistema nerviós somàtic que activa la mobilitat i la secreció exocrina V F. Hi ha dos factors que contribueixen de forma important al potencial de membrana: l’acumulació de proteïnes carregades positivament a l’exterior de la cèl·lula i la presencia de fosfolípids i colesterol a la membrana V F. L’epiteli pseudoestratificat és un epitelial molt freqüent, estratificat, format per cèl·lules que poden canviar de forma i resistir grans distensions V F. Les cèl·lules de largerham són cèl·lules presents al teixit epitelial que al ser estipulades pels raig UV produeixen melanina V F. Els oligodendròcits són cèl·lules molt importants en el sistema nerviós perifèric perquè dirigeixen el creixement i la migració de les neurones en el desenvolupament dels nervis V F. L’adipoblast és la cèl·lula encarregada de sintetitzar i secretar la matriu especialitzada del teixit conjuntiu lax. Un cop sintetitzat el teixit es transforma en cèl·lula madura anomenada fibrocist V F. Els mecanismes homeostàtics que intervenen en la regulació dels nivells de calci sanguini i inclouen la secreció de dues hormones amb funcions antagòniques. L’hormona glucagó estimula l’osteoclast, cèl·lula gran fagocítica, a degradar la matriu òssia i alliberar calci i l’hormona calcitonina estimula l’osteoblast a sintetitzar matriu òssia per emmagatzemar calci V F. Com a conseqüència de l’activitat dels osteoblast, cèl·lules petites i estrellades, a l’ós apareixen forats poc profunds anomenats llacunes de reabsorció relacionades amb el procés de reabsorció òssia, en llocs on hi ha la presència de periòsti V F. Algunes de les proteïnes presents a la superfície dels basòfils són les responsables dels diferents grups V F. Un pigments respiratori és un monosacàrid que es combina de forma reversible amb l’origen i el CO2 per augmentar la quantitat que se’n pot transportat en un volum de sang determinat V F. El cartìleg elàstic ès una variació del cartìled hiali. En aquests cas la matriu només té un 20% de fibres de colàgen i els components de la substància fonamental, els glucosaminoglucans, no es combinen amb les proteïnes per formar els proteoglucans sinó que es mantenen de froma independent donant al teixit molat més elasticitat V F. El creixement del cartílag en un individu adult es realitza sempre a partir de la diferenciació i multiplicació de les cèl·lules del mesoderma a condroblasts, els quals sintetitzaran la matriu V F. Els ossos podem tenir diferente forma i mida (ossos llargs, curts , plans…) peró s’han format de la mateixa manera a partir del teixit conjuntiu mesenquimàtic indiferenciat es forma un teixit secundari o madur ben laminat o organitzat. En aquest punt, depent del tipus d’ós divergirà el procés cap a un teixit ossi esponjós o teixit ossi compacte V F. Els mecanismos homeostàtics que intervenen en la regulación dels nivells de calci sanguini inclouen la secreció de dues hormones amb funcions antagòniques. L’hormona glucagò estimula losteoclast, cèl·lula gran fagocítica a degradar la matriu òssia i alliberar calci i l’hormona calcitonina estimula l’osteoblast a sintetitzar matriu òssia per emmagatzemar calci V F. El teixit adipós comú és el tipus més abundant que trobem en l’adult. El trobem formant masses compactes de cèl·lules amb associació amb capil·lars sanguinis recordant glàndules endocrines, i la seva principal funció és producir calor V F. Les fibres musculars llises són cèl·lules amb una quantitat important de microfibril·les citoplasmàtiques disposades seguint un patró establert i regular, que li donen un aspecte estriat al ser observades al microscopi òptic V F. Les fibres musculars poden tenir diferents components o diferents quantitats, fet que condiciona la seva fisiología. La friba muscular esquelética s’anomena fibra blanca quan té un nivel alt de mitocòndries i mioglobina i obté l’energia principal dels processos d’oxidació fosforilativa V F. Les miofibrilles de la fibra muscular llisa sòn cossos cilíndris llargs, per la unió de diferents proteïnes seguint un patró característic. Primer cal ordenar les diferents proteïnes formant diferents tipus de filaments (filaments gruixuts, filaments prims, filaments elàstics.) Desp`res aquests filaments s’ordenaran formant una unitat básica que anomenem elsarcòmer. La unió de mols sarcòmers forma la miofibrilla V F. El teixit muscular esquelètic es contrau quan és estimulat pel sistema nerviós. Aquests estímul pot provenir del sistema nerviós autònom o somàtic. El teixit muscular esquelètic ès un teixit de control involuntari (sota control del sistema nerviós autònom) i el trobem sempre formant els músculs que están associats als ossos V F. Els oligodendròcits són cèl·lules molt importants del Sistema nerviós perifèric perquè dirigeixen el creixement i la migración de les neurones en el desenvolupament dels nervis V F. Podem classificar el catílag hialí, eslàstic i fibrós en funció de les característiques que presenten i la seva ubicació a l’organisme. A pesar de les diferències, una característica que tenen en comú els tres cartílags és la tendència a la calcificació durant l’envelliment V F. Les diferències més importants entre cartílag hialí i un cartílag fibròs les trobem a nivell de la matriu, tant pel tipus de fibres que la formen (fibres de col·lagen tipus II en el hialí i fibres elàstiques en fibrós); com en la quantitat de substància fonamental (molt abundant en el fibrós) però també a nivell del pericordi, el qual absent en el cartílag fibrós V F. La cèl·lula plasmàtica és la cèl·lula del teixit conjuntiu lax encarregada de sintetitzar les fibres reticulats, de col·lagen i elàstiques i el manteniment de la matriu del teixit conjuntiu V F. El teixit muscular cardíac es caracteritza perquè en condicions normals de repòs de l’individu, escontrau i relaxa de forma continua i rítmica sense necessitat d’una estimulació nerviosa V F. La presencia a la membrana plasmàtica de canals de portà de voltatge, permet que l’estímul adequat produeixi un potencial gradual. Si aquest arriba a un nivell cítric anomenat umbral, els canals de sodi de porta voltatge obriran les portes i el sodi podrà entrar cap a la cèl·lula. V F. Explica les principals semblances i diferencies entre el teixit ossi compacte i el teixit ossi esponjòs Diferències:
1. Estructura: El teixit ossi compacte té una estructura més densa i compacta, mentre que l'ossi esponjós té una estructura més porosa i trabecular.
2. Localització: El teixit ossi compacte es troba principalment en les diàfisis (part mitjana) dels ossos llargs i a la capa externa dels ossos plans, com el crani. L'ossi esponjós es localitza en l'extrem d'un os llarg (epífisi) i en l'interior dels ossos plans.
3. Resistència i força: El teixit ossi compacte és més resistent i dur, ja que està dissenyat per suportar forces de compressió i tensió. L'ossi esponjós és menys resistent, però té una major capacitat per absorbir forces d'impacte.
4. Vasos sanguinis i medul·la òssia: El teixit ossi compacte té un sistema més ric de vasos sanguinis, ja que és responsable de l'aport de nutrients i l'eliminació de residus metabòlics. L'ossi esponjós té una menor presència de vasos sanguinis i sovint conté medul·la òssia vermella, que és responsable de la producció de cèl·lules sanguínies.
5. Funció mecànica: El teixit ossi compacte és responsable de proporcionar resistència i suport estructural als ossos, mentre que l'ossi esponjós té una funció més relacionada amb la reducció de pes i l'espai per a la medul·la òssia.
6. Distribució de la substància extracel·lular: El teixit ossi compacte té una major proporció de substància extracel·lular calcificada, mentre que l'ossi esponjós té una menor proporció de substància extracel·lular i una major presència d'espais entre les trabècules òssies.
Semblances:
1. Composició: Tant el teixit ossi compacte com l'ossi esponjós estan compostos principalment per cèl·lules ossi, substància extracel·lular i sals minerals, com el calci i el fòsfor.
2. Funció de suport: Tots dos tipus de teixit ossi proporcionen suport estructural i protecció als òrgans interns del cos.
3. Presència de osteòcits: En ambdós tipus de teixit ossi, es troben osteòcits, que són cèl·lules ossi encarregades del manteniment i la reparació del teixit ossi. Explica els mecanismos nerviosos i hormonals que regulen la secreció i mobilitat gástrica: tipus d’estimuls que activen el procès, tipus de resposta que es genera, si s’activa o s’inhibeix…. 1. Mecanismes nerviosos:
* Estímuls que activen el procés: Hi ha dos tipus d'estímuls nerviosos que activen la secreció i la mobilitat gàstrica: estímuls locals i estímuls neurals. Els estímuls locals inclouen la distensió de les parets gàstriques i la presència de productes de degradació dels aliments. Els estímuls neurals es produeixen a través del sistema nerviós entèric, que és una xarxa de neurones presents en la paret gàstrica.
* Tipus de resposta que es genera: L'estímul local i el sistema nerviós entèric activen les neurones gàstriques, que a la vegada estimulen la secreció de sucs gàstrics, com àcid clorhídric i enzims digestius. També promouen la contracció muscular, el que genera la mobilitat gàstrica per a la trituració i barreja dels aliments.
* Activació o inhibició: Aquests estímuls nerviosos generalment activen tant la secreció com la mobilitat gàstrica. No obstant això, en alguns casos, com en situacions d'estrès, pot produir-se una inhibició de la secreció gàstrica. 2. Mecanismes hormonals:
* Estímuls que activen el procés: Els estímuls hormonals per a la regulació de la secreció i la mobilitat gàstrica provenen principalment de hormones alliberades per diferents cèl·lules endocrines presents en l'estómac i altres òrgans.
* Tipus de resposta que es genera: Algunes de les hormones clau en aquest procés són la gastrina, la secretina, la colecistoquinina (CCK) i la motilina. La gastrina estimula la secreció d'àcid clorhídric i enzims digestius, així com la contracció de la musculatura gàstrica. La secretina inhibeix la secreció d'àcid clorhídric i estimula la secreció de líquid pancreàtic per neutralitzar el contingut gàstric. La CCK estimula la secreció de sucs pancreàtics i bilis, i inhibeix la motilitat gàstrica. La motilina estimula les contraccions de la musculatura gàstrica i promou la mobilitat.
* Activació o inhibició: Les hormones com la gastrina, la CCK i la motilina activen tant la secreció com la mobilitat gàstrica. En canvi, la secretina té un efecte inhibidor sobre la secreció gàstrica i pot disminuir la motilitat.
.
